L'occità a París: Una història d'èxode i preservació cultural

Les tonades tradicionals occitanes d’acordió i cabreta van influenciar la música popular francesa i es van convertir en una part important de la cultura de la ciutat.

Sabíeu que a París hi ha un nombre força elevat d’occitanoparlants? La ciutat ha sigut des de fa segles capital d’un estat ultracentralista que ha governat un bon tros d’Occitània i, com a tal, n’ha rebut diverses onades migratòries. Les estimacions més optimistes estimen que hi hauria fins a un milió de parlants, però, de fet, no hi ha dades oficials.

Ja al segle XVII hi ha fonts que parlen sobre emigrants del Massís Central que s'havien establert a la capital francesa. Durant els segles successius, un bon nombre d’occitans, principalment provinents de l'Alvèrnia i del Roergue, s’hi van instal·lar, sobretot als districtes 5è, 11è i 12è, fent bàsicament frega-terres, de lleters, d’aiguadors… Aquest últim ofici és interessant, ja que portaven galledes d’aigua amb un jou a l’esquena i les pujaven als blocs de pisos, per 3 cèntims el viatge més els regals de Nadal en el cas dels clients més habituals.

Entre els anys 1852 i 1870 París pateix una reforma considerable. L’emperador Napoleó III va demanar al prefecte Georges Eugène Haussmann que transformés la vila en la ciutat més moderna del món. A part d’un eixample considerable, es construeixen aqüeductes perquè l’aigua potable arribi a les cases de la ciutat. Els portadors d’aigua es van haver de reinventar i van començar repartir aigua calenta movent-se amb banyeres amb rodes. Però a mesura que millora l’infraestructura de l’aigua, els occitans es passen a la venda de carbó, que té bones vendes a l’hivern, quan la venda d’aigua disminuïa. En el moment que són comerciants de vi i de carbó els anomenen “bougnats”, l’abreviatura de “charboniats”, o “carboners”. Instal·lats en petites botigues o cellers, afegiran a la seva oferta beures i queviures i a poc a poc invertiran en cafeteries i bars arribant a regentar els populars "bals musette”.

Els balls musette

Els “bals musette” eren unes sales de ball molt populars entre la comunitat occitana. Aquests establiments es van convertir en llocs emblemàtics on es ballava la borrèia i altres una danses tradicionals occitanes. Tot i que se solia ballar al so de l’acordió, instrument de moda a l’època, el nom ve d’un instrument més antic que s’havia fet servir a Occitània per ballar, una mena de sac de gemecs dit en occità “cabreta”, “chabreta” o “bodega” i en francès “musette”.

Els “bals musette” van assolir el seu punt àlgid de popularitat cap al 1880, quan es van desenvolupar tres tipus diferents de balls:

• El "bal de barrière", freqüentat per bohemis i mala-vides de París.
• El "bal musette" popular dels immigrants italians.
• El ball de les famílies occitanes que mantenia un ambient familiar i alegre.

Aquesta tradició musical va ser una manera per als emigrants occitans de mantenir viva la seva cultura i identitat en un entorn urbà, alhora que s'integraven en la vida parisenca. El bal musette va acabar influenciant la música popular francesa i es va convertir en una part important de la cultura de la ciutat.

El columnista Jean Monange descriu, en aquella època, una escena familiar “bougnata” en un d’aquells “bals musette”:

Actualment l’Institut d’Estudis Occitans té una secció a París que treballa per a la difusió de la llengua occitana a la capital francesa i hi organitza cursos d’occità. A part d’això, es poden cursar estudis universitaris d’occità a La Sorbona.