La feina del folklorista a Catalunya
L’Obra del Cançoner Popular de Catalunya ha sigut l’empresa més gran de recollida d’un tarannà musical que és propi de la terra on s’enregistra.
La música ha perdut significat. El segle passat, les campanes d’una església podien comunicar les moltes circumstàncies per les quals passava un poble. Una capacitat que, amb l’ofici de campaner, s’ha anat perdent. Les cançons també tenien usos socials per al dia a dia. Hi havia cançons per cada moment, com les cançons de batre o les cançons de pastor, i això comunica una manera de fer pròpia lligada a la terra que té valor sociològic i historiogràfic. En l’intent de conèixer millor la pàtria catalana i preservar-ne les cançons, Rafael Patxot va finançar el més gran projecte de recuperació i recerca de patrimoni immaterial a Catalunya que va ser L’Obra del Cançoner popular, posada en marxa l’any 1922 sota la direcció de l’Orfeó Català i el compositor de cobla Francesc Pujol.
El projecte no només recolliria cançons, sinó també danses, llegendes, refranys, jocs i instruments, inspirant-se en models europeus semblants com el que havien dut a terme els etnomusicòlegs hongaresos Béla Bartók i Zoltán Kodaly. El resultat seria el dipòsit de milers d’originals, publicacions com Materials (1926-1929) i el Diccionari de la Dansa, dels Entremesos i Instruments de Música i Sonadors (1936). El fons, dipositat a l’Abadia de Montserrat el 1991, és avui un dels recursos cabdals per a l’estudi de la música i la cultura popular catalanes.
El cançoner Popular es va inspirar en models europeus semblants com el que havien dut a terme els etnomusicòlegs hongaresos Béla Bartók i Zoltán Kodaly.
L’Orfeó Català va aglutinar institucions i personalitats de referència, com el Centre Excursionista de Catalunya, l’Institut d’Estudis Catalans, l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya i els esbarts dansaires, que van conformar el Consell Consultiu de l’Obra del Cançoner.
L’Obra va recórrer Catalunya a través de “missions de recerca”, equips formats habitualment per dos membres: un músic i un literat/folklorista, per tal de garantir unes transcripcions musicals acurades que no canviïn ni jutgin la música a través de biaixos subjectius. Hi va haver 66 missions, coincidint l’última amb l’any de l’Alzamiento Nacional.
Principals folkloristes i equips de camp
Els folkloristes van ser anomenats sovint “missioners” i destaquen per la seva abnegació i metodologia científica. Alguns col·laboraven de manera desinteressada. Alguns dels noms que ressonen, són Joan Tomàs i Parés, sotsdirector de l’Orfeó Català que va recollir més de deu mil melodies, Higini Anglès, Joan Amades o Maria Agulló. Palmira Jaquetti i Maria Carbó van ser un cas especial, ja que van desviar-se de la seva destinació a la Seu d’Urgell per visitar la Vall d’Aran, on van recollir 35 cançons en català, 11 en aranès i 5 en castellà. Posteriorment Jaquetti viuria a Arties llargues temporades.
El Cançoner Popular de Catalunya va ser possible gràcies al compromís científic i humà dels seus folkloristes, que van marcar un abans i un després en la preservació del patrimoni musical dels Països Catalans.