Manifestació per la llengua, la cultura i la «descolonització» d’Occitània
En el marc del 20è aniversari de la primera gran cita a Carcassona, els carrers es van omplir de simbolisme i acció directa
Una gran manifestació per l’occità va tenir lloc el passat 25 d’octubre a Vilafranca de Roergue en el marc d’un cap de setmana d’actes reivindicatius per la llengua, la cultura i la identitat d’Occitània. El programa, organitzat pel col·lectiu de joves «Carrièras Occitanas», comptava també xerrades, debats, tallers de cultura popular, paradetes d’entitats occitanistes i concerts.
Van «occitanitzar» els noms dels carrers i van retirar les plaques que només estaven en francès.
La manifestació, la primera des de Montpeller 2015 (fa ja 10 anys!) i que marca el 20è aniversari de la primera gran cita a Carcassona, va omplir els carrers de simbolisme i acció directa. Els activistes van donar un cop d’efecte a la senyalització: van «occitanitzar» els noms dels carrers i van retirar les plaques que només estaven en francès. I com a punt més emocionant, en plena manifestació van construir una casa de fusta en memòria de Joan Petit, una figura llegendària de la resistència occitana.
Per què Joan Petit? La història és brutal (i et sonarà la cançó)
Segur que et sona la cançó de «En Joan Petit quan balla»? Doncs la lletra amaga una història fosca. Joan Petit va ser un líder camperol de Vilafranca de Roergue en el segle XVII que es va revoltar contra els abusos del rei de França. El van capturar i la seva execució va ser de pel·lícula de terror: el van torturar trencant-li els ossos d’un en un en públic i després van exposar el seu cos fins que es va morir. Aquesta mort el va convertir en un símbol etern de la lluita occitana. La cançó ha arribat als nostres dies com a tonada infantil, però els occitans encara en recorden la història i aquest cap de setmana n’han reivindicat la memòria.
Descolonitzar Occitània
L’elecció de Vilafranca de Roergue no ha estat casual; es va fer per recuperar aquesta memòria de lluita i reivindicar-la com a símbol de dignitat. Les pancartes i els cants parlaven clar: cal «descolonitzar» el territori i fer visible la llengua i la cultura occitanes a l’espai públic.
No tenim xifres de participació però es calcula que serien un miler i mig de persones. Tot i semblar petita, la xifra pren més força si pensem en les dificultats: Vilafranca no és el lloc més accessible i la manifestació s’ha organitzat en temps rècord i sense gens de suport institucional. Que hagi passat això després d’una dècada sense manifestacions massives mostra que la flama occitana és viva.
Ferriol Macip