Lluís Llach va ser-hi amb els grans de la música occitana

Revisem la intervenció del cantautor al programa País Invisible.

Lluís Llach (1948, Girona) va remoure masses a finals dels 60, tant a Catalunya com a Occitània. A les revoltes del Larzac hi va conèixer Claudi Martí, Patric o Jacmelina i va inspirar, conjuntament amb altres figures com Paco Ibáñez, una generació de cantants occitans. Ha cregut durant la seva carrera en la cançó com un “mitjà de comunicació” que va aparèixer quan cap dels mitjans convencionals era en català, referenciant primerament la ràdio i el telèfon i després, a mesura que el panorama lingüístic millora “encara que els cantants no teníem la categoria intel·lectual d’un Pere Quart, com a mitjans de comunicació sí que podíem difondre idees que ells escrivien”.

“Cada cantant té un poeta al darrere, no pots explicar l’Ovidi (Montllor) sense l’Estellés, el Raimon sense l’Espriu”. Quan va presentar l’Estaca, cançó que ha corregut mig món, al company Espinàs, va dir “Això no hi ha Déu que ho salvi”. Va salvar-ho, en aquest cas, la Maria Aurèlia Capmany. “La Maria Aurèlia Capmany tenia un sistema molt maco que és que no t’escrivia si no que et provocava que tu escrivissis”, amb aquest sistema va assessorar Llach fins a aconseguir la versió de l’Estaca que coneixem.

Els Setze Jutges van ser inspirats per la cançó francesa dins una època de “Nobels de la música” com Jacques Brel, Léo Ferré, Jean Ferrat, Barbara i Boris Vian. “Com que els francesos tenien molts remordiments, els artistes van haver de dignificar la França.” Es tracta de la postrimeria de la Guerra d’Algèria i el moment en que el ié-ié apareixeria com a contraatac capitalista a la cançó social. I no totes les inspiracions eren franceses, també hi havia gòspel i blues americà.

Convençudament independentista

Després de 8 anys de l’octubre de 2017, Llach segueix convençudament independentista “Jo soc dels que quan el barco s'enfonsa, s'ha de pujar al barco.” Expressa que els catalans paguen impostos perquè els polítics son covards i no volen incomodar la política central, “així estem pagant impostos per tenir els trens que tenim i la sanitat que tenim.” Una persona que negui l’independentisme, sabent que si mai arriba a la política no li donaran els mitjans per fer el que vol fer, “jo ho trobo una enganyifa”.

La colonització interior, el concepte desenvolupat pel pensador occità Robèrt Lafont, considera que també s’aplica a Espanya, on Catalunya, País Valencià i les Illes Balears són tractades com a colònies. Destaca el cas d’Andalusia “ha sigut la més maltractada de totes les nacions històriques.”

Josep Maria Espinàs i Miquel Porter van parlar-li de Robèrt Lafont com a capdavanter del moviment occitanista. “A Barcelona ens vam veure moltes vegades.” Sense ell, “No es pot explicar la humil Renaixença però tan important que hi ha hagut de l’occitanisme” “Espero que sigui el llevat per futurs pastissos bonics sense Robèrt Lafont”.