Si està en occità, és polític
Revisem les grans consignes de les lluites occitanes dels anys 60.
“Il est interdit d’interdire”, “Sous les pavés, la plage”, “Soyez réalistes, demandez l’impossible”, “L’imagination au pouvoir”, “Élections, piège à cons”... Potser podríem citar, per exemple, a Guy Debord, l'autor de La société du espectacle (1967); a Henri Lefebvre, l'autor de Le droit à la ville (1968)... i això ens duria després d'algunes marrades a parlar de les lluites occitanes sorgides de les lluites parisenques de maig de 1968.
Abans els llibres es llegien, i fins i tot se subratllaven! Algunes de les consignes del maig del 68 surten del llibre de Debord. Abans les consignes naixien dels llibres. No era com ara, que les consignes neixen de les consignes i no tenen un suport cultural al darrere.
En occità també tenim conceptes i consignes, popularitzats de resultes d'aquell moment: ‘folklorització’, ‘exotització’, ‘colonialisme intern’... Filla de les consignes del maig del 68 hi ha el famós pòster i la famosa consigna: Òme d'òc, as dret a la paraula: parla! Aquest document és fill de la feliç trobada entre un grup d'estudiants de Belles Arts de París i un grup de viticultors del País Narbonès; els uns eren francesos, els altres occitans; els uns eren universitaris, els altres eren pagesos.
El terme ‘colonialisme intern’ ens va arribar quan se'l va apropiar Robèrt Lafont al seu assaig Sur la France (1968). Aquest llibre va ser traduït al català per Miquel Martí i Pol, i publicat amb el títol lleument modificat: Per una teoria de la nació: El cas de França (1968).
El maig del 68 francès és bàsicament un moviment estudiantil. Igual que les protestes universitàries del Japó dels anys 68 i 69. Igual que el moviment estudiantil mexicà de 1968. Després s'hi van afegir els sindicats, encara que als començaments les converses devien costar d'arrencar. Els obrers repetien: “Proletaris de tots els països, uniu-vos!”, “Vuit hores de treball, vuit d’oci i vuit de descans”, “La unió fa la força”, “Pa, treball i llibertat”, “El poble unit mai no serà vençut”, “Ni Déu, ni amo”... ; en canvi els estudiants proposaven: “Gaudiu sense limitacions” “La poesia és al carrer”, “No volem un món on la certesa de no morir de fam es canviï pel risc de morir d’avorriment”. Coincidiran amb mi en que aquesta darrera consigna demana un cert temps i una certa musculatura intel·lectual per processar-la.
Els moviments occitans són obrers, per això les nostres consignes no són tan poètiques: “Gardarem la tèrra”, “Sèm pas aicí per faire de rasonaments”...
Anterior al maig del 68 francès hi ha havia hagut un moviment occità de masses que s'havia expressat (ocasionalment) en occità, el dels carboners de La Sala: una gran vaga a Roergue entre desembre de 1961 i febrer de 1962. Hi ha una fotografia famosa amb una pancarta que diu “Bibo la soulidaritat. Nous daïssaren pas torssé”. (No comentarem la grafia. Ni què hi fot aquí la dièresi. Ni les dues esses darrere de consonant) Les reivindicacions dels miners roergats, en un principi, van despertar l’interès i la solidaritat de la intel·lectualitat francesa. Sembla ser, per això, que el fet que uns occitans expressessin les seves queixes en l'idioma dels occitans va fer que s'apagués una mica aquesta solidaritat. Ja se sap: si no parlen com tu és que no són com tu. L'any 1962 França no estava a punt per tanta transgressió lingüística. No ho està encara.
Passat febrer de 1962, pel que fa a l'occitanisme d'expressió pública: silenci. Cal esperar uns 8 anys.
Robèrt Lafont i el Larzac
L'any 1965 el cantant Gui Broglia publica el vinil Gui Bròglia canta Robèrt Lafont. ¿Neix la nova cançó? Encara no. Cal esperar 5 anys. Cal esperar a que Martí, Patric, Mans de Brèish... comencin a cantar, i que, aquest cop sí, trobin un públic.
L'any 1970 l'occitanisme havia reinterpretat i en certa manera s'havia apropiat de l'esperit de protesta del 68. De les lluites estudiantils passem a l'autogestió, a l'ecologisme polític, al retorn a la terra, al feminisme... I ja que no hi havia prou efectius i energies per l'alliberament nacional, almenys solidaritat amb els moviments armats d'alliberament nacional de Còrsega, Biafra, País Basc...
L'any 1971 la lluita de Larzac es fa mundialment famosa. 103 pagesos es rebel·len contra l'expropiació de les seves terres per ampliar un camp militar francès de 3 000 a 17 000 ha, per entendre'ns, de 30 a 170 km2. La idea era de Michel Debré, ministre de defensa.
La lluita del Larzac ens va donar alguns eslògans: “Gardarem lo Larzac” (en occità, aquest sí que s'entén), “Faites labour, pas la guerre”, “De moutons, pas des canons” (moltons i no canons), “Debré ou de force, nous garderons le Larzac” (Debré/de grat o per força, salvarem el Larzac), “Le blé fait vivre, les armes font mourir” (el blat fa viure, les armes fan morir), “Ouvriers et paysans, même combat”(obrers i pagesos, mateix combat)...D'aquells moviments arribarem el 1974 a la plataforma i consigna Volem viure al país (VVAP).
I en l’actualitat?
Acabo d'escriure aquest article la vigília de Nadal de 2025. Avui, passejant pel carrer, he vist sobre el meu cap uns llums de neó que diuen "Bon Nadal", i en una paret algú hi ha escrit en lletres ben grosses 1312. 1312 vol dir ACAB. ACAB vol dir "All cops are bastards". "All cops are bastards" vol dir tots els policies són uns malparits (O "uns fills de puta". Hi ha tants criteris de traducció com traductors). ACAB/1312 és una consigna que funciona.
Els occitans necessitem consignes. La consigna VVAP inspirarà el 1981 el títol del programa Viure al país (VAP), programa en llengua occitana de la televisió pública France 3. Aposto a que això va ser cosa de Maurici Andrieu.
“Volèm viure al país” és un eslògan ben visible per tota Occitània, sobretot gràcies als adhesius per a cotxes comercialitzats per l'empresa Macarèl. Macarèl en fa d'altres: “Sèm pas aquí per faire de rasonaments”, “Soi d'aquí”, “Occitan cap e tot”, “Biarnés cap e tot”... També han fet populars altres lemes que potser no sonen tan polítics: “Se siás pas content, vira lo cuol al vent!” “Tan val un pichon desgordit qu'un grand estabosit!”(Val més tenir-la petita i juganera, que grossa i grollera). ¿Això són eslògans? Doncs tal com estem, sí. Si està en occità, és polític.
MANÈL ZABALA
