Criatures de la mitologia occitana provençal
Fem una volta per l’anomenat “legendari” occità provençal.
Espantacriatures, mites de creació, deformacions del paisatge, reinterpretacions màgiques de la desgràcia o simple imaginació ociosa: la mitologia occitana té anàlegs amb la resta de mitologia europea sense deixar de ser pròpia.
Parlem d’esperits fugissers i desapareguts, especialment tenint en compte la falta de recopilatoris i la curta permanència de les publicacions occitanes en general, rematat per la poca presència occitana a internet. Per molt que ens sorprengui el Peitau té notablement més presència. Esperem que en el futur molts més occitans s’animin a compartir les llegendes que coneixen.
Lo drapet, el cavall blanc de la Camarga
Com comentàvem a l’episodi 42, la Camarga és un maresme on es crien cavalls blancs. Però diu la llegenda que a les afores de la vila d’Aigas-Mòrtas per la nit sol passejar-se un cavall salvatge fantasmagòric que s’endú els nens perduts, que quan hi munten no tornen mai més. La gropa o llom de l’animal s’allarga a voluntat per acomodar 50 o 100 criatures, que Déu sap on van.
Si el comparem amb el seu equivalent celta i gaèlic, l’each-usigue, els escocesos parlen d’un cavall d’aigua que sedueix les víctimes a muntar-lo i aquest les arrossega a aigües profundes per ofegar-les. El dors del cavall, adhesiu, és una trampa mortal.
Al neolític, els genis d’aigua es relacionaven amb els equins. Cavalls o ases, van passar a relacionar-se amb els dracs i amb les aigües turbulentes. Bernard Sergent relaciona el drapet amb les crescudes del riu Vidorle.
Una altra aparició del cavall com a mal esperit és la bruixa que es va convertir en cavall negre a Tredòs, Val d’Aran.
Lo tamarron o gambutzí
El tamarron és l’animal totèmic de Pesenàs. Es tracta d’una “novatada” molt extesa a l’entorn d’Occitània i els països catalans. Un grup de caçadors experimentats porten el nou a caçar, dient-li que hi ha un animal difícil de veure però de pell molt preuada, i van dirigint la batuda (sovint fent parada per beure alcohol), i quan finalment sembla que han trobat el tamarron i el novell està més concentrat en la caça, li cau una galleda d’aigua a sobre. Aquesta broma es pot fer amb diferents nivells de crueltat segons la creativitat dels perpetradors.
Aquest animal imaginari té trets a gust del bromista i es diu “tamarron” al Llenguadoc Baix, “dahut” a Gascunya, “daüt” als Alps i al Llenguadoc, “gambutzí” a Terres de l’Ebre i en castellà és l’anomenat gamusino.
A la tradició de la Valclusa, el daüt era una princesa que va ser convertida per Déu en un isard de potes desiguals, sent les de la dreta diferents de les de l’esquerra, obligant-la a rodejar les muntanyes només en una direcció.
Les cigales
Paisatge sonor del Llenguadoc Baix i la Provença, aquests insectes van ser creats pels àngels per molestar a tothom. Especialment quan fa calor, les cigales fan sorolls estridents i repetitius per a evitar que dormim fins massa tard, que tornem a la nostra feina i que no la deixem “per quan baixi el Sol”. Perquè els àngels no permetran que malgastem el nostre temps.
Lo Colòbre
Així com el monstre del llac Ness, o el monstre de Banyoles, s’ha arribat a creure que el Colòbre és un vestigi de la zoocriptologia prehistòrica. Una serp dracònica amb ales de ratpenat que viuria al fons de l’estany d’Olivier a Istre, a la Valclusa. Segons certa llegenda provençal, seria al riu Sòrga on viuria. Va ser derrotat per Sant Veran amb el símbol de la creu. Se sentia sola i desitjava l’amor d’un home, es va enamorar del poeta Petrarca, però Petrarca no li va fer cas i per això la serp va enverinar la seva xicota amb el seu alè metzinós.
No confondre amb la Garamauda, bèstia igualment reptiliana que habita a la riera propera de Tolobra i s’alimenta de cadàvers, animal totèmic de Peliçana.
Sí confondre amb el Colòbre del Perigord (és impossible no fer-ho), una serp gegant alada identificada amb els ràpids de la Gratussa a l’alçada de la Linda, que havien causat molts naufragis de barcasses. La bèstia viu a l’esquerra del riu Dordonya, en una gruta druídica a les parets de pedra. Lo Colòbre enrosca la seva cua sobre les embarcacions per enfonsar-les o aixecar-les fins la seva gruta on es menja els navegants. Amb la seva gana voraç, aspirava l’aigua i les pedres, formant així les cascades de la zona. Aquest Colòbre va ser atravessat per l’espasa de Sant Front i retornat als inferns. Apareix a l’escut d’armes de Brageirac.
La Chauchavielha / Lo marrit Pantais
Els malsons els causa una fetillera, la Chauchavielha, que s’arrupeix sobre el pit de les persones que dormen i els causa paràlisi del son.
Es creu que la vella està feta com una nina de llana (tal com les fades es transformen en cabdells de llana), o si més no, és alguna cosa peluda i suau, com podria ser un gat domèstic. La versió catalana n’és la pesanta.
Los Farfadets
Petits follets domèstics d’al voltant de 40cm d’estatura que s’instal·len en un mas i prenen cura dels animals, de les collites, dallen el blat, reparen les sabates... Fan totes les feines que vulguis a canvi de menjar. Als Països Catalans es creu que neix de l’herba de Sant Joan. Aquesta mena de follets tenen una natura ambivalent, amables i perillosos a l’encòp.
Al Vivarès: un gripet. A provença: un fantastí.
Mistral anomena diverses llegendes al seu Mirèio, com La bugadera del Mont Ventor que amuntega i doblega els núvols com si fòssin peces de roba, comandant les pluges; la Bambarocha, vella que rapta nens per menjar-los; o el Chin de Cambau, el gos negre i rabiós que personifica el malastre. Fa uns mesos parlàvem de la Tarasca.
Manèl Zabala en visita tres llegendes occitanes a la seva secció. Joan de l'Ors, el drac de Bèucaire i la Sèrp des de Vidala.
El Parpalhon Blau fa un repàs de monstres al seu canal.
