Hi ha rastres de basc en l’aranès: vestigis d’un passat esborrat

El basc és una llengua aïllada. Tot i així, segons alguns investigadors hauria format part d’un contínuum de Burdeus a Andalusia.

Poques llengües a Europa desperten tanta fascinació com el basc. Sense parents coneguts, amb una gramàtica radicalment diferent de la de les llengües veïnes i amb una història que s’endinsa en la prehistòria, l’èuscar és sovint presentat com un misteri. Però aquest misteri no viu aïllat: durant segles ha conviscut, ha influït i ha estat substituït en alguns territoris per llengües romàniques com l’occità. Entendre la relació entre el basc i el gascó és també entendre una part essencial de la història de la llengua occitana.

Quan el basc va deixar empremta en el gascó

El gascó és la varietat de l’occità parlada històricament a Gascunya, i l’aranès n’és una de les seves variants. L’occità és una llengua romànica, tot i així el dialecte gascó —i, per tant, l’aranès— es caracteritza amb uns trets que el fan singular dins del conjunt romànic. La raó principal és clara: abans de la romanització, la regió estava poblada per parlants de basc antic, o de llengües emparentades amb el basc. Quan aquests parlants van adoptar el llatí vulgar entre els primers segles de la nostra era i l’edat mitjana, van deixar vestigis en l’occità que hi estava emergent. Els lingüistes anomenen aquest fenomen interferència de substrat.

Els lingüistes anomenen aquest fenomen interferència de substrat.

L’exemple més conegut és el canvi fonètic de la “f-” llatina a començament de síl·laba a “h-”. Allà on els altres parlars occitans diuen “fèsta” o “escalfar” el gascó diu “hèsta” o “escauhar”. Altres trets apunten en la mateixa direcció: la desaparició de “-n-” intervocàlica (“lua”, “haria” o “hièstra” enlloc de “luna”, “farina” o “fenèstra”), l’absència de r inicial forta (“arròda” o “arriu” per “ròda” o “riu”), determinades estructures sintàctiques i, sobretot, una toponímia plena de formes que no s’expliquen a partir del llatí ni de les llengües cèltiques. En aquest sentit, els noms de lloc conserven la memòria de la llengua antiga.

De Vascònia a Gascunya: un nom que ho diu tot

La mateixa paraula “gascó” és una prova històrica d’aquest passat. Prové del llatí “uasconem”, el nom amb què els romans designaven els vascons. Amb l’evolució fonètica del llatí tardà en aquella zona, “Vasconia” es va tornar “Gasconia”. És a dir: els gascons eren, en origen, vascons —o antics bascos— romanitzats.

Això no vol dir que els gascons medievals es percebessin com a bascos en sentit lingüístic, però sí que la memòria del poblament anterior va quedar fixada en el nom del territori i dels seus habitants.

Aran: una vall amb nom basc

Un dels casos més reveladors és el de la Val d'Aran. Segons Joan Coromines, el mateix nom d’Aran prové del mot basc “haran” que significa literalment “vall”. Seria, per tant, la Vall per excel·lència.

Segons Joan Coromines, el mateix nom d’Aran prové del mot basc “haran” que significa literalment “vall”. Seria, per tant, la Vall per excel·lència.

Durant l’alta edat mitjana, la Vall d’Aran va ser una zona de transició. Els estudis lingüístics indiquen que el basc hi havia estat parlat fins relativament tard, però que ja al segle XI hauria estat substituït pel gascó, la varietat d’occità que encara avui s’hi parla. Una font clau per de l’època és la Cançó de Santa Fe d’Agen, un poema redactat entre 1054 i 1076 íntegrament en occità medieval. L’obra fa referència als “vascons d’Aran”.

Topònims bascos més enllà del País Basc

Els rastres del basc antic no s’aturen a la Val d’Aran. Arreu de Gascunya hi trobem topònims que no tenen explicació romànica clara: Bigòrra, Bordèu (l’antiga Burdigala), Lorda, Tarba, Ortès o Saubuça, entre molts altres. A Catalunya es conserven més de cent topònims bascos, alguns de ben coneguts, com Gerri, Esterri, Suert, Sort, Arinsal, Urtx. A més, la llengua catalana també té paraules provinents de la llengua antiga com ara esquerra, pissarra, gavarra, paparra, estalvi, gavet, gerdó, marrà, o quer.

Podríem encara parlar de l’antiga ciutat ibèrica d’Iliberris, que la situen a Granada. Diversos autors han assenyalat la coincidència amb l’expressió basca “hiri berri”, que significa literalment “ciutat nova”, un esquema toponímic molt productiu en euskera. Aquesta interpretació no és majoritària, però resulta suggeridora, sobretot si es té en compte que el sufix -berri és característic del basc i que Julio Caro Baroja ja apuntava que Iliberri podria significar “ciutat nova” dins d’un continu lingüístic antic abarcant l’aquità, l’iber, i el basc primitiu. Això reforça la hipòtesi que, abans de l’arribada de les llengües indoeuropees i de l’expansió del llatí, una família de llengües emparentades amb el basc ocupava un territori molt més ampli del que avui associem amb l’èuscar.

L’èuscar: una llengua única a Europa

A dia d’avui, el basc és considerat una llengua aïllada: no té cap parent viu conegut. Les troballes arqueològiques, com la mà de bronze d’Irulegi (segle I dC, Navarra), amb inscripcions relacionables amb paraules del basc modern, confirmen la continuïtat entre la llengua dels antics vascons i l’èuscar actual.

Des del punt de vista gramatical, el basc és radicalment diferent de les llengües romàniques. Utilitza una alineació ergativa-absolutiva, present en menys del 10% de les llengües del món, i un sistema de casos que substitueix les preposicions per sufixos. És una llengua aglutinativa, on les paraules es construeixen encadenant morfemes amb significats clars.

Aquesta diferència fa que sovint es qualifiqui el basc de “difícil”. En realitat, és més just dir que és diferent: no té gènere gramatical, la pronunciació és regular i la lògica interna és molt sistemàtica, però gran part del vocabulari i l’estructura no ofereixen punts de suport als parlants de llengües indoeuropees.

De la repressió a la recuperació

La història recent del basc demostra que la recuperació d’una llengua després de la repressió no és una quimera, sinó un procés possible, fins i tot en contextos polítics i jurídics molt diversos. A començaments dels anys noranta, l’èuscar es trobava en una situació crítica: a la Comunitat Autònoma Basca només un 15,5% de la població el feia servir tant o més que el castellà, i el coneixement de la llengua es concentrava sobretot en les generacions més grans. A la resta del País Basc les dades eren pitjors.

Trenta anys després, la tendència s’ha invertit a tot el País Basc: a la Comunitat Autònoma Basca, el 36,2% de la població pot parlar basc; a Navarra, ja ho fa un 14,1%, amb gairebé un 30% entre els joves i al País Basc del Nord els estudis més recents apunten un creixement sostingut, especialment gràcies a l’escolarització. Arreu, el patró és coincident: el coneixement ha crescut de manera notable, l’ús també ho ha fet —amb els joves com a grup més actiu—, la transmissió familiar s’ha reforçat i el suport social a la llengua és avui majoritari.

Alhora, les dades mostren amb claredat el gran repte pendent: transformar aquest coneixement en ús quotidià, sobretot en l’àmbit laboral, el lleure, el món digital i l’economia privada. En aquest sentit, l’experiència basca ofereix una lliçó valuosa per a altres llengües minoritzades com l’occità: sense escola no hi ha relleu generacional, però sense espais reals d’ús la llengua corre el risc de quedar-se en un patrimoni après i no en una eina viva, compartida i necessària en la vida diària.

La romanització de la Gascunya ens recorda que les llengües no desapareixen sense deixar rastre. El basc ha sobreviscut en un territori petit i l’occità gascó va néixer, en part, de la seva ombra. El castellà molt probablement també.

L’article que acabeu de llegir elabora sobre les idees presentades en aquest vídeo, on és possible deixar comentaris.