L’Amazònia preserva la llengua de la felicitat

Cada llengua representa una manera de viure, i més en el cas del pirahã, una illa lingüística al cor de l’Amazònia.

Hi ha una correlació clara entre riquesa natural i diversitat lingüística. No és una llei matemàtica, però sí una tendència àmpliament documentada: les zones amb més biodiversitat solen concentrar també una gran diversitat de llengües. Lingüistes, antropòlegs i biòlegs fa dècades que ho observen. Els exemples més citats són Papua Nova Guinea —on prop de l’1% de la població mundial concentra gairebé el 10% de les llengües del planeta— i l’Amazònia, una de les regions biològicament més riques de la Terra i, alhora, un autèntic mosaic lingüístic exposat al perill per l’intervenció de l’home blanc.

L’Amèrica del Sud és un continent immens, amb una diversitat extraordinària de llengües indígenes repartides en famílies molt diferents. La colonització i l’imperialisme n’han fet desaparèixer moltíssimes, però en zones menys explotades —com és, encara avui, una bona part de l’Amazònia— se’n conserven centenars. Algunes han aconseguit fins i tot reconeixement oficial dins dels seus estats: el cas més conegut és el del guaraní al Paraguai, llengua cooficial amb el castellà i d’ús habitual al carrer, fins i tot a la capital, Asunción.

Una de les llengües més estranyes del món

Dins d’aquest immens mosaic amazònic, el pirahã ocupa un lloc absolutament singular. Sovint se l’ha anomenat “la llengua de la felicitat”, perquè reflecteix una manera de viure radicalment ancorada en el present. El pirahã no té formes verbals per parlar del passat ni del futur: només existeix el present. La comunitat no conserva memòria de dues generacions enrere i no projecta el pensament més enllà del present. Quan algú mor, se’l plora; després, simplement, ja no se’n torna a parlar, no se n’expliquen històries, no se’n conserva la memòria ritual ni simbòlica, i no hi ha cap culte als avantpassats. Això no és indiferència: és coherència amb la seva manera d’entendre el món.

-Aquesta llengua també desafia algunes de les bases de la lingüística moderna. No té números: no es compta. Davant d’un conjunt d’objectes, només es pot dir si n’hi ha “pocs” o “molts”, però mai “dos” o “tres”. Una mare sap perfectament com es diuen tots els seus fills, però no sabria dir-te quants en té. El que importa són les persones, no la quantitat. Tampoc no hi ha paraules abstractes per als colors: un objecte és “del color d’aquesta cosa” o “del color d’aquella altra”. Tot queda lligat a l’experiència concreta i immediata.

Daniel Everett i el xoc de cosmovisions

L’any 1977, l’evangelitzador i lingüista estatunidenc Daniel Everett va arribar a la comunitat pirahã amb la seva família. Hi anava amb una missió clara: evangelitzar-los. El que no esperava d’aquell viatge és com li transformaria la vida, tant personalment com intel·lectualment, i que tindria repercussions globals.

Mentre Everett intentava ensenyar als pirahã conceptes que ell considerava “universals”, la resposta era sempre la mateixa: «Tenim el cap diferent». Per als pirahã els seus caps són “rectes” i els dels estrangers són “torts”. Quan Everett intentava parlar de Déu es va trobar amb afirmacions tan contundents com aquestes: «No volem res que sigui a dalt; volem les coses que són a terra». O encara: «Déu és un foraster: no el coneixem, no el volem». Paraules que alguns titllarien de primitives i que d’altres veurien d’una lucidesa desconcertant. El mateix Everett acabaria dient que portar el missatge de la “salvació” als pirahã era com portar gel als esquimals. No en necessiten cap de salvació.

La llengua pirahã no té paraula per a “Déu” ni per a conceptes religiosos abstractes. A més, disposa d’evidencialitat: una categoria gramatical que tenen algunes llengües com el quítuxa o el turc i que fa que quan algú parla estigui indicant si allò que diu ho ha viscut personalment, li ho han explicat o ho dedueix. Quan Everett parlava de Déu, els pirahã li preguntaven si l’havia vist o si havia parlat amb ell. Com que no era així, no podia marcar l’evidencialitat. Aquest xoc constant va acabar portant-lo a qüestionar les seves creences fins a abandonar la fe i declarar-se ateu.

Un mal tràngol per Chomsky

Les conclusions d’Everett van generar una forta polèmica amb Noam Chomsky, ja que la llengua del pirahã semblaria contradir la gramàtica universal, una teoria que afirma que hi ha una sèrie de principis comuns a totes les llengües naturals. Entre aquests principis es troba la recursivitat, és a dir la capacitat de fer frases subordinades. En pirahã no es poden fer frases com “L’home que va veure el peix va nedar”. Cal dir-ho en dues frases simples: “L’home va veure el peix. L’home va nedar”. Tot i això, sí que existeixen construccions genitives, com “el germà del cap del poble”.

De tota manera, segons Noam Chomsky, el pirahã no refuta les lleis observades per la teoria de la Gramàtica Universal, ja que el fet que aquesta llengua no manifesti recursivitat no implica que no la pugui tenir potencialment.

Una llengua parlada, taral·lejada i xiulada

Una de les característiques més fascinants del pirahã és que es també es taral·leja i xiula. Quan els interlocutors són lluny, per exemple, al bosc o al riu, es comuniquen xiulant. A més, tenen un registre taral·lejat o cantat, sovint en contextos informals, de joc o de calma, fins i tot mentre fan altres activitats. No és música ni un codi simplificat: continua sent llengua, amb paraules i estructura reconeixibles per als parlants. Només canvia el canal.

Això ens mostra fins a quin punt el pirahã està adaptat al medi i a la vida quotidiana del grup: la llengua no només serveix per dir coses, sinó que s’ajusta literalment a l’espai, la distància i la situació.

El pirahã ens recorda que cada llengua és una cosmovisió. Allà on nosaltres parlem de records, projectes, números o abstraccions, ells parlen d’allò que veuen, viuen i senten aquí i ara.

L’única supervivent de la família mura

El pirahã és l’única llengua de la família mura que ha sobreviscut. Es parla en vuit poblats al llarg del riu Maici, al Brasil. Té uns 300 parlants i tots, o gairebé tots, són monolingües, per aquesta raó no es considera avui una llengua en perill immediat d’extinció. De fet, els seus parlants no volen aprendre cap altra llengua: temen que això els faci tenir el “cap tort”.

The Grammar of Happiness (documental complet):