Goulamas’K no és un grup «normal»

Parlem amb en Fred, cantant i ànima d’un dels projectes musicals més potents i combatius de l’escena occitana

Apareguts a finals dels anys noranta al poble de Puègserguièr, prop de Besièrs, els Goulamas’K s’han convertit en un dels grups més potents i combatius de l’escena musical occitana. Amb un so festiu que barreja ska, punk, rock, flamenc i farandòla, el grup ha fet ballar —i pensar— diverses generacions, sense abandonar el compromís amb la llengua i la cultura occitana, i alhora amb les lluites dels pobles minoritzats.

Al capdavant hi ha en Fred, cantant i ànima del grup, que explica que la diversitat és part indissociable del projecte. «He nascut aquí, a Occitània, però la família ve de Catalunya, de la Terra Alta», ens explica. Els seus avis es van refugiar a Occitània amb La Retirada, després que les tropes franquistes entressin a Catalunya. El català ha estat sempre present a casa: «De petitet vaig parlar català, no gaire bé, però el tinc dins». Aquesta història personal explica per què Goulamas’K canta en occità, català, castellà i francès, sense jerarquies ni fronteres.

Aquesta mirada oberta també es plasma a l’escenari. Als concerts, hi sol lluir tot de banderes de nacions sense estat, i és que per en Fred «defensar l’occità sense pensar en els altres pobles no funciona. Som occitans, som catalans, som internacionalistes de tota la Terra». La música, per als Goulamas’K, no és només entreteniment, sinó una eina de solidaritat i consciència col·lectiva.

Les influències musicals són tan diverses com les causes que defensen. Fred recorda els inicis «amb Mano Negra per fotre canya», però també la connexió amb la nova cançó occitana i amb figures clau de la música combativa. A Puègserguièr hi han organitzat concerts d’Obrint Pas i de Fermin Muguruza, fins i tot quan el músic basc va ser vetat: «quan la gent no volia que toqués, li vam dir: vine a fotre canya aquí!».

Un combat sempre rellevant

Les lletres de Goulamas’K són clarament antifeixistes, antiracistes i antiimperialistes. Fred ho té clar: «Per a nosaltres, la música continua sent una eina de lluita» i el fet d’escriure lletres polítiques el té arrelat dins seu de manera «molt forta». El cantant ho considera necessari en un context de creixement de l’extrema dreta i de discursos d’aquests polítics que no permeten «viure en pau i tranquil·lament».

El 2024, el grup va celebrar els seus 25 anys de trajectòria amb el disc Sempre Aquí, un títol que és tota una declaració d’intencions. «Per un grup, 25 anys és molt», reconeix Fred, però puntualitza que Goulamas’K «no funciona com un grup normal, sinó com un grup militant». Amb el pas del temps, alguns músics han marxat i n’han arribat de joves, aportant noves idees i sons. El disc és, precisament, «una mescla de tot el que els músics tenen al cap».

Sempre Aquí, encara aquí i encara dempeus, així és com Goulamas’K continua demostrant que la música pot ser festa, memòria i resistència, que les cançons són una arma política i que el poble occità, en la seva lluita per existir amb dignitat, ha de ser solidari amb tots els pobles minoritzats del planeta.